domingo, 26 de diciembre de 2010

AIRES DE CANVI

Aires de canvi... porto mesos estancada, parada,  com aquest blog, m'assento davant del teclat, com qui es posa davant el full en blanc, i em quedo muda... els dits inmòvils... les paraules no venen a mi... cerco en els blogs dels meus amics, a veure quina es l'expressió dels altres, en què s'inspiren, què volen compartir, i jo, seca... sense una idea, sense un propòsit...

Això sempre m'ha fet anar de corcoll, la cerca d'un propòsit, d'una línia, d'una direcció , algo que m'aterri i em doni pes per sentir-me present a la meva vida, per sentir que no passo de puntetes i sense fer soroll...

Quasi 40 anys i res construït que sigui perdurable, totes les meves possessions son dins el meu cap, els meus coneixements, reminiscències de quan vivia en el “Topos Uranos” i del qual crec que no he acabat d'aterrar mai del tot.

La dificultat de l'encarnació, de en-carnar, de fer carn les idees, de materialitzar-les i de materialitzar-me jo en elles. La dificultat de vincular-me, de lligar-me en tots i amb tots els sentits a la matèria , a les seves virtuts, a les seves misèries, també. Un anar passant, anar fent, a mig gas, amb l'anima mal encaixada al cos.

Una vegada, en un treball de recerca personal,  enmig d'un profund estat de regresiva melancolia, anhelant retornar a la perduda pau de la conciencia oceánica original,em va neixer una frase  que deia : “necessites un cos per que la teva anima plori” (i un bon amic, més tard, va afegir i completar: “i per que rigui també”) i si... sense la matèria, els sentiments, els pensaments i els grans ideals poca cosa tenen a fer.

Sense el compromís profund d'agermanar cel i terra , de viure i encarnar les idees i els propòsits apassionadament , encenent el foc més alt amb l'energia que brolla de lo més baix, no hi ha res, només un cos inert per un costat i unes idees fugisseres per un altre.

Compromís... de canvi.. de materialitzar, d'encarnar finalment la pròpia vida, el propi camí, a la recerca del propi desig , com l'impuls vital que direcciona i empeny a la auto- realització.

4 comentarios:

Mònica dijo...

Oh, Berta, quin estat de dessassosec tan profund el no aconseguir arrelar... em sento molt identificada amb les teves paraules. Perquè hi ha dies que és fàcil la presència, però d'altres volo més que camino sobre la Terra.

Et sento en camí, potser ha arribat el moment per encarnar aquesta ànima preciosa que habita el teu cos.

Una abraçada gegant i molt d'amor,

Mònica

Anónimo dijo...

me he visto reflejada palabra por palabra en tu bellísimo post,me ha emocionado.

feliz 2011.

Berta dijo...

Gracias por tus palabras y tus buenos deseos para el 2011, anónima, también te deseo lo mejor para este año recién iniciado.

Anónimo dijo...

de nada guapa,un placer pasarme por tu blog,y me emcioné mucho con el post de tu perra,me acordé del mio,que ya no está.

muy feliz 2011