sábado, 16 de enero de 2010

RINCONES DEL ALMA (II)



Apenas 5 meses separan estás dos imágenes del mismo lugar, Mascarbó, mi "Pandora" particular, hace nada que estuve paseándome por esos "rincones del alma" de nuevo, cubiertos ahora por un tupido manto de nieve, en algunos espacios tan impoluta, tan radiante, tan silencioso todo que me parecía estar en un paisaje onírico. Esas sillitas con sus cojines hechos de nieve, como si hubiese pasado de golpe "a través del espejo" siguiendo al conejo blanco...


Aquí me encontraba paseando por el bosque y se podría decir literalmente aquello de "caminante no hay camino, se hace camino al andar". Tengo que reconocer que al iniciar mi paseo primero sentí respeto por esa visión tan inmaculada , y permanecí largo rato respirando y mirando a mi alrededor nada más, dejándome embriagar también por el silencio más absoluto, pero luego, y aun que suene tope masculino,  pudo más el impulso de conquistar, de abrirme paso, y reconozco que sentí un extraño placer, casi erótico al notar como mis pies se abrían camino, hundiéndose gustosamente  más de un palmo a cada paso, como desvirgando aquel rincón...


Es una lástima que la cámara del móvil sea tan rudimentaria y haya hecho que las fotos salgan quemadillas, porque lo que aquí parece luz de atardecer, en realidad estaba bajo un sol radiante que aun contribuía a darle más esplendor al paisaje y al momento. Aquí  están las huellas de mi "fechoría" , cual yeti de medio pelo, pero que gustazo...

4 comentarios:

Mònica dijo...

Ja fa temps que et trobava a faltar. Les teves paraules sempre són un regal. Gràcies per compartir aquesta experiència tan blanca, eròtica i personal.

Sento curiositat per conéixer aquests racons de l'ànima.

Abraçades mil!

Berta dijo...

Gracies a tu Mònica, a veure si aquest estiu tornen a organitzar més activitats de "rincones" perque es una pasada, i a més a més s'hi pot anar amb els nens també.

El paisatge es meravellós i l'energia del lloc i de la casa es fantàstica per recarregar-te les piles, facis o no facis els tallers, només d'estar-t'hi.

Un petó maca!

Pd. M'encanta aquesta última col·laboració de text e imatge que heu fet tu i la Berta.

Xevi Gener dijo...

Veient les teves fotos he recordat el meu camí, he retrobat les meves pròpies passes. T'agraeixo aquesta entrada del bloc. No m'he pogut estar d'agafar-te una foto i necessito dir-te que per mi ha estat un retrobament molt reconfortant. Moltes gràcies Berta, ens retrobem aviat. Un petonàs!

Berta dijo...

Eiii Xeviiii, m'agrada veure la meva foto a la teva entrada, es complementa amb el meu escrit, és una altre visió del mateix camí, i això es el que te de màgic l'asumte, l'enriquiment mutu al comunicar-nos les nostres particulars i creatives percepcions d'una experiencia compartida.

A més a més, he pogut descobrir-te en un racó de la "blogosfera" que no sabia que ocupabes.

T'aniré fen visites, doncs (però, buuuu, no puc deixar comentaris, per això el publico aquí, al meu espai.

Un petó