Aires de canvi... porto mesos estancada, parada, com aquest blog, m'assento davant del teclat, com qui es posa davant el full en blanc, i em quedo muda... els dits inmòvils... les paraules no venen a mi... cerco en els blogs dels meus amics, a veure quina es l'expressió dels altres, en què s'inspiren, què volen compartir, i jo, seca... sense una idea, sense un propòsit... Això sempre m'ha fet anar de corcoll, la cerca d'un propòsit, d'una línia, d'una direcció , algo que m'aterri i em doni pes per sentir-me present a la meva vida, per sentir que no passo de puntetes i sense fer soroll...
Quasi 40 anys i res construït que sigui perdurable, totes les meves possessions son dins el meu cap, els meus coneixements, reminiscències de quan vivia en el “Topos Uranos” i del qual crec que no he acabat d'aterrar mai del tot.
La dificultat de l'encarnació, de en-carnar, de fer carn les idees, de materialitzar-les i de materialitzar-me jo en elles. La dificultat de vincular-me, de lligar-me en tots i amb tots els sentits a la matèria , a les seves virtuts, a les seves misèries, també. Un anar passant, anar fent, a mig gas, amb l'anima mal encaixada al cos.
Una vegada, en un treball de recerca personal, enmig d'un profund estat de regresiva melancolia, anhelant retornar a la perduda pau de la conciencia oceánica original,em va neixer una frase que deia : “necessites un cos per que la teva anima plori” (i un bon amic, més tard, va afegir i completar: “i per que rigui també”) i si... sense la matèria, els sentiments, els pensaments i els grans ideals poca cosa tenen a fer.
Sense el compromís profund d'agermanar cel i terra , de viure i encarnar les idees i els propòsits apassionadament , encenent el foc més alt amb l'energia que brolla de lo més baix, no hi ha res, només un cos inert per un costat i unes idees fugisseres per un altre.
Compromís... de canvi.. de materialitzar, d'encarnar finalment la pròpia vida, el propi camí, a la recerca del propi desig , com l'impuls vital que direcciona i empeny a la auto- realització.
